Joan Agut
Juan Carlos Onetti (Montevideo, 1909-Madrid, 1995) es va passar els darrers vint anys de la seva vida reclès en un modest pis de Madrid, acompanyat de la seva dona i d'un gat. La major part del temps va romandre al llit, sense estar tècnicament malalt, sempre que una còsmica decepció del món no sigui una malaltia. És clar que l'alcohol contribuïa al seu permanent estat de postració, que Onetti pal·liava amb la lectura de centenars de novel·les policíaques i amb les visites d'alguns escassos amics, editors (personalment vaig compartir una tarda amb ell assegut al costat del llit) i estudiosos de la seva obra. L'exiliat Onetti, enyorat del seu Montevideo, vivia un doble exili en el país d'acolliment, aïllat de tothom, lluny del petit i sovint sòrdid món literari madrileny.
Juan Carlos Onetti va fer de periodista a Montevideo -va ser secretari de redacció de la revista Marcha- i va ser director de les biblioteques municipals de la ciutat. L'any 1941 se'n va anar a viure a Buenos Aires, on va treballar en una agència de publicitat i on s'hi va estar fins al 1945. A la ciutat del riu de la Plata va néixer la seva llegenda d'home de múltiples dones, d'infinites copes i de lúcids discursos a altes hores de la nit. El 1974 va ser empresonat per la dictadura militar del seu país i en sortir de la presó es va exiliar a Espanya.
De la generació que va de Borges a Cortázar, Onetti no va formar mai part del boom de la literatura llatinoamericana tot i que la major part de la seva obra és contemporània a la de García Márquez, Sabato, Cortázar, Varga Llosa... Va publicar les seves set primeres novel·les a Amèrica: El pozo (1939), Tierra de nadie (1941), Para esta noche (1943), La vida breve (1950), Los adioses (1954), El astillero (1961) i Juntacadáveres (1964), juntament amb diversos reculls de narracions curtes: El infierno tan temido (1962), La novia robada (1968), entre d'altres. Els seus darrers tres llibres els va publicar a l'Estat espanyol: Tiempo de abrazar (1974), Dejemos hablar al viento (1979) i Cuando ja no importe (1993). L'any 1963 va merèixer el Premio Nacional de literatura d'Uruguai i l'any 1979 va obtenir el Premio Cervantes.
Tan triste como ella y otroscuentos conté un recull de divuit narracions curtes de l'autor, amb peces tan remarcables com Un sueño realizado, La casa en la arena, El infierno tan temido, La cara de la desgracia, Tan triste como ella, La novia robada i Jacob y el otro, totes elles dignes de formar part de l'antologia més exigent de les millors narracions curtes de la literatura en llengua castellana. Si ens trobéssim en el difícil pas de triar, pel nostre gust escolliríem Jacob y el otro, petita obra mestra que reflecteix la patètica visió del món d'Onetti i que, alhora, constitueix una síntesi del seu estil narratiu.
LS REFERENTS
La literatura de Juan Carlos Onetti s'entronca en el poderós corrent narratiu de Faulkner i Celine, amb ressonàncies molt més àmplies que van de James Joyce a Kafka, passant per Jorge Luis Borges, Eduardo Mellea i Roberto Arlt. El seu estil, que es desenvolupa plenament a La vida breve i que el conjunt dels seus contes palesa a bastament, és el de l'ambigüitat narrativa, amb una prosa sinuosa, sovint el·líptica, que evoca i descriu alhora, sempre amb un to elegíac. En les seves obres conflueixen diverses veus narratives, sovint amb històries secundàries dins de la història principal, dobles personalitats i un rerefons de lúcida tristesa davant d'un món corromput on només se salven els adolescents, nois i, especialment, noies, abans que el dolor de viure no els hagi cobert de la gangrena dels dies. L'univers narratiu d'Onetti mostra la cara trista de la desgràcia, un món on el temps sembla detingut sobre uns éssers humans grisos, però amb un destí tràgic. Les relacions amoroses són sovint el nucli dels relats d'Onetti sempre, però, complexes, equívoques, premonitòries de la mort. Els seus personatges, Brausen, Diaz Grey, Larsen, Lanza, Risso, i molts sense nom, són el paradigma d'una humanitat condemnada a coexistir amb el mal, que es defensa amb les armes del sarcasme i l'escepticisme, la clarividència sobre la fatalitat del seu destí i l'acceptació estoica del dolor. I sempre, com una tonada insistent, com un paisatge edènic somiat, en una atmosfera de melangia, d'enyorament de la puresa perduda, que l'autor moltes vegades personalitza en la candidesa d'una noia verge abans que el sexe, els diners, l'ambició o el temps no l'hagin pervertida.
Entre el maremàgnum de propostes literàries que atapeixen les llibreries, Tan triste como ella y otros cuentos constitueix una bona oportunitat per introduir-se en el coneixement d'un autor d'una singularitat indiscutible i d'una qualitat molt per sobre de la mitjana. Juan Carlos Onetti és un dels autors més originals en llengua castellana del segle XX.