Joan Agut
1. La importància del medi en la narrativa de ficció.
Tot escriptor de narrativa de ficció té la necessitat de situar les seves històries en un entorn en el qual es desenvolupin els seus personatges. Generalment es tracta d’un medi geogràfic real o fictici, en un temps històric determinat, encara que l’acció d’una novel·la pugui esdevenir-se en un vaixell a alta mar, en un avió en ple vol o en una nau espacial. En una obra de ficció, ja se sap, res no és impossible.
En major o menor grau, el medi geogràfic sovint té una importància significativa en les obres de ficció i és lògic que els creadors prestin a aquest aspecte l’atenció que es mereix. Perquè no és indiferent que un autor situï, per exemple, la trama novel·lística a alta muntanya, una gran ciutat o en una illa deserta. L’opció escollida de vegades és tan important com establir les característiques dels personatges.
2. Les ciutats.
Les ciutats constitueixen un element cabdal en la novel·lística contemporània. Crec que vivim en plena narrativa urbana; la modernitat s’ha instal·lat en les grans ciutats i és lògic que els novel·listes reflecteixin aquest fet. Naturalment, cal anar molt amb compte amb les afirmacions taxatives perquè la realitat narrativa és tan rica i complexa com per desmentir-les tan aviat han estat formulades. En aquest aspecte, també, totes les opcions resten obertes.
París, Berlín, Londres, Nova York, Dublín i moltes altres capitals del món algunes les hem conegudes com a ciutats literàries abans de descobrir-les físicament. Per exemple, Nova York i Dublín, on no he estat mai, són per a mi ciutats familiars gràcies a la literatura.
Si haguéssim de fer una classificació de les ciutats literàries podríem començar per aquelles que apareixen en la narrativa amb el seu nom autèntic: Girona, de Pla; Barcelona, de Sagarra, Rodoreda, Marsé, Monzó, Baulenas, Pàmies i tants d’altres; València de Torrent i J.F. Mira; Ciutat de Mallorca, de Villalonga i Procel; Nova York, de Paul Auster i Richard Ford; Londres, de Martin Amis i Julian Barnes; Berlín, d’Alfred Döblin i Günter Grass; París, de Proust i Cecile; Praga, de Kundera; Lisboa de Pessoa i Tabucchi; Dublín, de Joyce, Trieste, de Magris, i així podríem anar citant una llista inacabable de ciutats reals que han entrat per la porta gran de la literatura.
Al costat hi ha les ciutats reals incorporades a la narrativa amb nom fictici: Sinera (Arenys), de Salvador Espriu; Comarquinal (Vic), de Miquel Llor; Vetusta (Oviedo), de Clarin; Betúlia (Badalona), de Maria Aurèlia Capmany, per arribar, finalment, a les ciutat imaginàries.
Si bé és veritat que res no surt del no-res, hi ha un grup de ciutats somniades, que en podríem dir ciutats de paper, que han estat creades de bell nou per la imaginació dels autors, encara que, com en la majoria de personatges de ficció, puguin ser tributàries de retalls i fragments de ciutats preexistents. La llista, en aquest cas, també podria ser molt llarga. Per tal de no caure en una prolixitat tediosa, n’esmentarem unes quantes que tots vosaltres segur que coneixeu: Obaba, de Bernardo Atxaga; Región, de Juan Benet; Combray, de Proust; Fontclara, de Pla; Jefferson, capital del comtat de Yoknapatawpha, de Faulkner; Macondo, de García Marquez, i Santa Maria, de Juan Carlos Onetti.
Les ciutats constitueixen un element cabdal en la novel·lística contemporània. Crec que vivim en plena narrativa urbana; la modernitat s’ha instal·lat en les grans ciutats i és lògic que els novel·listes reflecteixin aquest fet. Naturalment, cal anar molt amb compte amb les afirmacions taxatives perquè la realitat narrativa és tan rica i complexa com per desmentir-les tan aviat han estat formulades. En aquest aspecte, també, totes les opcions resten obertes.
París, Berlín, Londres, Nova York, Dublín i moltes altres capitals del món algunes les hem conegudes com a ciutats literàries abans de descobrir-les físicament. Per exemple, Nova York i Dublín, on no he estat mai, són per a mi ciutats familiars gràcies a la literatura.
Si haguéssim de fer una classificació de les ciutats literàries podríem començar per aquelles que apareixen en la narrativa amb el seu nom autèntic: Girona, de Pla; Barcelona, de Sagarra, Rodoreda, Marsé, Monzó, Baulenas, Pàmies i tants d’altres; València de Torrent i J.F. Mira; Ciutat de Mallorca, de Villalonga i Procel; Nova York, de Paul Auster i Richard Ford; Londres, de Martin Amis i Julian Barnes; Berlín, d’Alfred Döblin i Günter Grass; París, de Proust i Cecile; Praga, de Kundera; Lisboa de Pessoa i Tabucchi; Dublín, de Joyce, Trieste, de Magris, i així podríem anar citant una llista inacabable de ciutats reals que han entrat per la porta gran de la literatura.
Al costat hi ha les ciutats reals incorporades a la narrativa amb nom fictici: Sinera (Arenys), de Salvador Espriu; Comarquinal (Vic), de Miquel Llor; Vetusta (Oviedo), de Clarin; Betúlia (Badalona), de Maria Aurèlia Capmany, per arribar, finalment, a les ciutat imaginàries.
Si bé és veritat que res no surt del no-res, hi ha un grup de ciutats somniades, que en podríem dir ciutats de paper, que han estat creades de bell nou per la imaginació dels autors, encara que, com en la majoria de personatges de ficció, puguin ser tributàries de retalls i fragments de ciutats preexistents. La llista, en aquest cas, també podria ser molt llarga. Per tal de no caure en una prolixitat tediosa, n’esmentarem unes quantes que tots vosaltres segur que coneixeu: Obaba, de Bernardo Atxaga; Región, de Juan Benet; Combray, de Proust; Fontclara, de Pla; Jefferson, capital del comtat de Yoknapatawpha, de Faulkner; Macondo, de García Marquez, i Santa Maria, de Juan Carlos Onetti.
3. Aproximació a Santa Maria.
3.1. Juan Carlos Onetti i la seva obra.
Juan Carlos Onetti va néixer a Montevideo, Uruguai, el 1909 i va morir a Madrid el 1994. Fill d’una família de classe mitjana –el seu pare era funcionari de duanes—no va acabar els estudis secundaris. Després de fer diversos oficis va desembocar en el món del periodisme. L’any 1930 es traslladà a Buenos Aires on s’estarà fins el 1934 com a venedor de màquines d’escriure i cronista de cine a Crítica. Al final d’aquesta etapa publica la seva primera narració curta Avenida de Mayo-Diagonal-Avenida de Mayo.
El 1930 Onetti es va casar amb la seva cosina Maria Amalia Onetti de la qual es va divorciar aviat per a tornar-se a casar el 1934 amb una altra cosina, Maria Julia Onetti. El 1939 és cofundador del setmanari uruguaià Marcha, de tendència esquerrana, on escriu amb el pseudònim "Periquito el Aguador”. En l’esmentada revista publica, als trenta anys, el que podria ser el reflex de la seva obra literària. "Quan un escriptor és alguna cosa més que un aficionat, quan demana a la literatura alguna cosa més que els elogis d’honrats ciutadans que són els seus amics (...) podrà veure’s obligat per la vida a fer qualsevol classe de cosa, però continuarà escrivint (...) Escriurà perquè sí, perquè no tindrà més remei que fer-ho, perquè ñes el seu vici, la seva passió i la seva desgràcia”.
Entre 1941 i 1995 resideix a Buenos Aires, ciutat que ha d’abandonar a causa del cop d’estat dels militars contra el règim de Peron. Entre 1960 i 1975 viu a cavall entre Argentina i Uruguai. El 1974 és empresonat per la dictadura uruguaiana i el 1975 es trasllada a viure a Madrid. Quan arriba a Espanya ha publicat la major part de la seva obra (al 1970 Aguilar, de Madrid, editava les seves obres completes). És un escriptor de culte i el persegueix la fama de faldiller, home de moltes dones, i impenitent deutor. Els últims anys a Madrid se’ls passa pràcticament al llit, escrivint a estones i llegint centenars de novel·les policíaques. Precisament, el vaig conèixer al llit una tarda de 1977 quan, com a editor d’Edhasa, el vaig anar a visitar al seu pis de l’Avenida de América, de Madrid, en ocasió de l’edició espanyola de La vida breve. (...).
Juan Carlos Onetti va publicar entre 1939 i 1993 tretze novel·les i una vintena de narracions curtes. Entre les primeres cal destacar Tierra de nadie (1941), La vida breve (1950), Los adioses (1954), El astillero (1961), Juntacadáveres (1964) i Tiempo de abrazar (1974). Dels seus contes sobresurten El infierno tan temido, La cara de la desgracia, Jacob y el otro i La novia robada. El 1962 va rebre el Premio Nacional de Literatura de Uruguay i el 1980 fou mereixedor del Premio Cervantes.
3.1. Juan Carlos Onetti i la seva obra.
Juan Carlos Onetti va néixer a Montevideo, Uruguai, el 1909 i va morir a Madrid el 1994. Fill d’una família de classe mitjana –el seu pare era funcionari de duanes—no va acabar els estudis secundaris. Després de fer diversos oficis va desembocar en el món del periodisme. L’any 1930 es traslladà a Buenos Aires on s’estarà fins el 1934 com a venedor de màquines d’escriure i cronista de cine a Crítica. Al final d’aquesta etapa publica la seva primera narració curta Avenida de Mayo-Diagonal-Avenida de Mayo.
El 1930 Onetti es va casar amb la seva cosina Maria Amalia Onetti de la qual es va divorciar aviat per a tornar-se a casar el 1934 amb una altra cosina, Maria Julia Onetti. El 1939 és cofundador del setmanari uruguaià Marcha, de tendència esquerrana, on escriu amb el pseudònim "Periquito el Aguador”. En l’esmentada revista publica, als trenta anys, el que podria ser el reflex de la seva obra literària. "Quan un escriptor és alguna cosa més que un aficionat, quan demana a la literatura alguna cosa més que els elogis d’honrats ciutadans que són els seus amics (...) podrà veure’s obligat per la vida a fer qualsevol classe de cosa, però continuarà escrivint (...) Escriurà perquè sí, perquè no tindrà més remei que fer-ho, perquè ñes el seu vici, la seva passió i la seva desgràcia”.
Entre 1941 i 1995 resideix a Buenos Aires, ciutat que ha d’abandonar a causa del cop d’estat dels militars contra el règim de Peron. Entre 1960 i 1975 viu a cavall entre Argentina i Uruguai. El 1974 és empresonat per la dictadura uruguaiana i el 1975 es trasllada a viure a Madrid. Quan arriba a Espanya ha publicat la major part de la seva obra (al 1970 Aguilar, de Madrid, editava les seves obres completes). És un escriptor de culte i el persegueix la fama de faldiller, home de moltes dones, i impenitent deutor. Els últims anys a Madrid se’ls passa pràcticament al llit, escrivint a estones i llegint centenars de novel·les policíaques. Precisament, el vaig conèixer al llit una tarda de 1977 quan, com a editor d’Edhasa, el vaig anar a visitar al seu pis de l’Avenida de América, de Madrid, en ocasió de l’edició espanyola de La vida breve. (...).
Juan Carlos Onetti va publicar entre 1939 i 1993 tretze novel·les i una vintena de narracions curtes. Entre les primeres cal destacar Tierra de nadie (1941), La vida breve (1950), Los adioses (1954), El astillero (1961), Juntacadáveres (1964) i Tiempo de abrazar (1974). Dels seus contes sobresurten El infierno tan temido, La cara de la desgracia, Jacob y el otro i La novia robada. El 1962 va rebre el Premio Nacional de Literatura de Uruguay i el 1980 fou mereixedor del Premio Cervantes.
3.2. Santa Maria
La ciutat apareix per primera vegada en el capítol segon de La vida breve, com una idea literària de Brausen, el narrador i protagonista de la novel·la: "Hi ha un vell, un metge, que ven morfina (...) El metge viu a Santa Maria, al costat del riu. Només hi vaig estar una vegada, a penes un dia, a l’estiu; però recordo l’aire, els arbres davant de l’hotel, la placidesa amb que arribava la balsa pel riu. Sé que hi ha a tocar la ciutat una colònia suïssa”. Més endavant, al llarg de la novel·la, Onetti-Brausen anirà perfilant les característiques de Santa Maria. Ens dirà que és "una petita ciutat, de províncies” i que la colònia suïssa és d’”agricultores” i remarcarà el seu "caràcter fluvial”. El narrador descriu els habitants de les colònies de suïssa com a "pesants, enèrgics i austers” enfrontats als "indolents criolls de Santa Maria”. I apareixen "la plaça, el passeig del costat del riu, el cinematògraf, les illes dedicades a cases de negocis, que anomenaven centre”. Ens parla també d’Enduro, un llogarret proper a la ciutat. Sabrem que a Santa Maria es publica el diari El Liberal i que s’hi pot arribar en tren, en vaixell i per carretera. I no hi manca la plaça central "entre els arbres, les reixes entorn del pedestal de l’estatura (...) l’hotel, l’església, el club, la cooperativa, la farmàcia, la pastisseria”.
Nou anys després, a Para una tumba sin nombre, Onetti recupera Santa Maria i n’amplia les referències. Ara hi apareix el Club Progreso on es juguen partides de pòquer; l’Hotel Plaza i l’Hotel Constitución; les funeràries de Grimm i Miramonte; la plaça principal s’ha transformat en la Plaza Brausen o del Fundador; sorgeixen el Bar Universal i el Cafe Berna i la Villa Petrus, entre Santa Maria i la Colònia; trobem el mercat vell, davant del qual els ganduls sestegen o maten puces.
A El astillero, dos anys després, ens tornem a trobar Santa Maria amb algunes novetats: la parada dels autobusos, Puerto Astillero, que és poc més de mitja hora de la ciutat; el cafè La nueva Italia; la plaça nova; l’edifici de la duana i la comandància de policia.
En els contes Historia del Caballero de la Rosa y de la virgen encinta que vino de Liliput, El álbum, El infierno tan temido, Jacob y el otro i La novia robada, la ciutat creada per Brausen torna a aparèixer. Sabrem que al Club Progreso s’hi fa ball i que l’Hotel Plaza ja no és tan modern i luxós com era; ens trobarem amb un altre local, el Club Comercial, la vil·la Las Casuarianas dels afores, un casalici, la capella del qual ha estat convertida en cambres per a hostes; les tavernetes del carrer Caseros; la ferreteria del carrer Urquiza, la camiseria La Moderna i la sastreria de Gath y Chaves. Tindrem notícia d’El Sotano, Cooperativa teatral, que ha esdevingut Teatro Municipal de Santa Maria; de la pensió del carrer Piedras; del cinema Apolo; del monument a Brausen i l’Hospital, i de l’existència anterior d’”un tímid, quasi innocent prostíbul”.
L’any 1979 a Dejemos hablar el viento ens tornem a trobar amb Santa Maria, ara evocada per Medina, un policia corrupte: "Santa Maria i les fogueres que fan espurnejar la resina i retorcen les fulles mortes en les vesprades d’abril. La femta i aquella olor aturada d’improvís, a penes amenaçant, de l’orina en el femer. El vaivé dels bitllets de banc dels negocis furtius, imposant la brutícia del grapeig (...) Una mica més lluny com qui va cap a la Colònia, xuclamel, la pastura de l’alba, tarongines, la terra sempre propícia, un costellam rostint-se entre arbres invisibles. Els grans magatzems de fruita al llarg del riu, el ferro rovellat de les drassanes, els endurits pantalons dels pescadors immòbils de l’espigó (...) O simplement la nit de Santa Maria amb la seva lluna o el seu plugim i el baf barrejat, incomprensible, de tants milers de somnis simultànis”.
I afegeix. "A més del metge, Díaz Grey, i de la dona, tenia ja la ciutat on vivien tots dos (...) Vaig estar somrient, admirat i agraït perquè fos tan fàcil distingir una nova Santa Maria en la nit primavera. La ciutat amb el seu declivi i el seu riu, l’hotel flamant i, en els carrers, els homes de cara colrada que canvien, sense espontaneïtat, bromes i somriures.
Medina, el comissari de policia, l’amo de la nit, també ens parla de La Platense on es podien comprar teles i pintures; de l’avinguda del General Latorre; del cafè Confederación, que anteriorment havia estat una botiga de queviures; de l’adrogueria del Turc; d’El Casanova, en ella canta totes les nits; de l’olor celler i comuna del negoci de Chamún.
Quaranta tres anys després de la creació de Santa Maria, Onetti, des d’Espanya, retorna a la ciutat de Brausen en la seva última novel·la, Cuando ya no importa. El temps no ha passat en va. "La Colònia Suïssa ja no era de cap manera una colònia sinó una ciutat puixant, abocada al futur, en constant expansió. La mateixa ciutat s’ha dividit en Santamaria Vieja, Santamaria Este i Santamaria Nueva. Al mateix temps que es modifica la grafia inicial s’hi afegeixen nous elements: el cabaret Chamamé, el nou pont que travessa el riu, l’Hotel Berna i el Gran Hotel Victoria, l’aeroport clandestí dels contrabandistes, el bar Brausen i Villa Petrus, palauet que va fer constuir un nou ric, assentat sobre catorze pilars o columnes que alguna vegada potser hagin estat blanques”. També, al cap de quatre dècades, tornem a trobar el metge Díaz Grey, potser rehabilitat, "vivint en una estranya casa amb la seva família i els servents”. Amb la persistència, però, de "la repugnant calor que aclapara la ciutat, la comarca, província, país o regne anomenat Santamaria”.
La ciutat apareix per primera vegada en el capítol segon de La vida breve, com una idea literària de Brausen, el narrador i protagonista de la novel·la: "Hi ha un vell, un metge, que ven morfina (...) El metge viu a Santa Maria, al costat del riu. Només hi vaig estar una vegada, a penes un dia, a l’estiu; però recordo l’aire, els arbres davant de l’hotel, la placidesa amb que arribava la balsa pel riu. Sé que hi ha a tocar la ciutat una colònia suïssa”. Més endavant, al llarg de la novel·la, Onetti-Brausen anirà perfilant les característiques de Santa Maria. Ens dirà que és "una petita ciutat, de províncies” i que la colònia suïssa és d’”agricultores” i remarcarà el seu "caràcter fluvial”. El narrador descriu els habitants de les colònies de suïssa com a "pesants, enèrgics i austers” enfrontats als "indolents criolls de Santa Maria”. I apareixen "la plaça, el passeig del costat del riu, el cinematògraf, les illes dedicades a cases de negocis, que anomenaven centre”. Ens parla també d’Enduro, un llogarret proper a la ciutat. Sabrem que a Santa Maria es publica el diari El Liberal i que s’hi pot arribar en tren, en vaixell i per carretera. I no hi manca la plaça central "entre els arbres, les reixes entorn del pedestal de l’estatura (...) l’hotel, l’església, el club, la cooperativa, la farmàcia, la pastisseria”.
Nou anys després, a Para una tumba sin nombre, Onetti recupera Santa Maria i n’amplia les referències. Ara hi apareix el Club Progreso on es juguen partides de pòquer; l’Hotel Plaza i l’Hotel Constitución; les funeràries de Grimm i Miramonte; la plaça principal s’ha transformat en la Plaza Brausen o del Fundador; sorgeixen el Bar Universal i el Cafe Berna i la Villa Petrus, entre Santa Maria i la Colònia; trobem el mercat vell, davant del qual els ganduls sestegen o maten puces.
A El astillero, dos anys després, ens tornem a trobar Santa Maria amb algunes novetats: la parada dels autobusos, Puerto Astillero, que és poc més de mitja hora de la ciutat; el cafè La nueva Italia; la plaça nova; l’edifici de la duana i la comandància de policia.
En els contes Historia del Caballero de la Rosa y de la virgen encinta que vino de Liliput, El álbum, El infierno tan temido, Jacob y el otro i La novia robada, la ciutat creada per Brausen torna a aparèixer. Sabrem que al Club Progreso s’hi fa ball i que l’Hotel Plaza ja no és tan modern i luxós com era; ens trobarem amb un altre local, el Club Comercial, la vil·la Las Casuarianas dels afores, un casalici, la capella del qual ha estat convertida en cambres per a hostes; les tavernetes del carrer Caseros; la ferreteria del carrer Urquiza, la camiseria La Moderna i la sastreria de Gath y Chaves. Tindrem notícia d’El Sotano, Cooperativa teatral, que ha esdevingut Teatro Municipal de Santa Maria; de la pensió del carrer Piedras; del cinema Apolo; del monument a Brausen i l’Hospital, i de l’existència anterior d’”un tímid, quasi innocent prostíbul”.
L’any 1979 a Dejemos hablar el viento ens tornem a trobar amb Santa Maria, ara evocada per Medina, un policia corrupte: "Santa Maria i les fogueres que fan espurnejar la resina i retorcen les fulles mortes en les vesprades d’abril. La femta i aquella olor aturada d’improvís, a penes amenaçant, de l’orina en el femer. El vaivé dels bitllets de banc dels negocis furtius, imposant la brutícia del grapeig (...) Una mica més lluny com qui va cap a la Colònia, xuclamel, la pastura de l’alba, tarongines, la terra sempre propícia, un costellam rostint-se entre arbres invisibles. Els grans magatzems de fruita al llarg del riu, el ferro rovellat de les drassanes, els endurits pantalons dels pescadors immòbils de l’espigó (...) O simplement la nit de Santa Maria amb la seva lluna o el seu plugim i el baf barrejat, incomprensible, de tants milers de somnis simultànis”.
I afegeix. "A més del metge, Díaz Grey, i de la dona, tenia ja la ciutat on vivien tots dos (...) Vaig estar somrient, admirat i agraït perquè fos tan fàcil distingir una nova Santa Maria en la nit primavera. La ciutat amb el seu declivi i el seu riu, l’hotel flamant i, en els carrers, els homes de cara colrada que canvien, sense espontaneïtat, bromes i somriures.
Medina, el comissari de policia, l’amo de la nit, també ens parla de La Platense on es podien comprar teles i pintures; de l’avinguda del General Latorre; del cafè Confederación, que anteriorment havia estat una botiga de queviures; de l’adrogueria del Turc; d’El Casanova, en ella canta totes les nits; de l’olor celler i comuna del negoci de Chamún.
Quaranta tres anys després de la creació de Santa Maria, Onetti, des d’Espanya, retorna a la ciutat de Brausen en la seva última novel·la, Cuando ya no importa. El temps no ha passat en va. "La Colònia Suïssa ja no era de cap manera una colònia sinó una ciutat puixant, abocada al futur, en constant expansió. La mateixa ciutat s’ha dividit en Santamaria Vieja, Santamaria Este i Santamaria Nueva. Al mateix temps que es modifica la grafia inicial s’hi afegeixen nous elements: el cabaret Chamamé, el nou pont que travessa el riu, l’Hotel Berna i el Gran Hotel Victoria, l’aeroport clandestí dels contrabandistes, el bar Brausen i Villa Petrus, palauet que va fer constuir un nou ric, assentat sobre catorze pilars o columnes que alguna vegada potser hagin estat blanques”. També, al cap de quatre dècades, tornem a trobar el metge Díaz Grey, potser rehabilitat, "vivint en una estranya casa amb la seva família i els servents”. Amb la persistència, però, de "la repugnant calor que aclapara la ciutat, la comarca, província, país o regne anomenat Santamaria”.
4. Conclusions
Juan Carlos Onetti, d’ençà de 1950 i fins a un any abans de la seva mort, no va abandonar mai la ciutat somniada per un dels seus personatges. Santa Maria va entrar a formar part del seu món imaginari, potser com un reflex de les ciutats que va estimar, Montevideo i Buenos Aires, i que els imperatius del destí li van fer abandonar. Santa Maria o Santamaria és tan real com Brausen, Díaz Grey, Godoy, Jorge Malabia, Larsen o Juntacadáveres, Jeremias Petrus, Guiñazu, Lanza, Risso, Orsini, Jacob van Oppen, el comissari Medina, Carr i d’altres que al costat d’algunes dones com Mami, la Queca o Elena Sala poblen el seu món particular de ficció. Un món, en definitiva, habitat per perdedors, homes i dones que s’enfronten al seu destí i que els persegueix la desgràcia. És precisament aquesta lluita contra el fet advers que dóna grandesa èpica a l’obra de l’escriptor uruguaià i el que en determina l’ètica i l’estètica. I Santa Maria hi juga el seu paper com un decorat viu que batega sincronitzat als cors dels seus habitants, fet de la matèria dels somnis.